Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.

Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.

Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)