(Hola. Ei, què tal, com va? Ho sento per no haver-te dit res abans, tio, però és que vaig molt liada.. Em perdones? Sí? Aaaai, com t'estimo :*)

Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.

Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".

Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.

Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.

Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.

En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?


Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.