Res més que un collage

Respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa que et fa moure la samarreta a l’alçada del melic cada vegada. Casa-t’hi, acompanya’l, concentra-t’hi, fes-te’l teu. Aquest moviment ets tu, tu ets això, ara mateix, perquè sense això no hi ha tu ni hi ha món ni hi ha res. De fora endins, explosió i un altre cop enfora. 

Com la vida, com el món, com la captació que fem dels altres a cada moment. Agafem, prenem, inspirem i ens impregnem fins al moll de l’os, fins a l’estómac, fins al dins més dins, i allà hi ha química pura que ho fa explotar tot i tot ho transforma. Ens explota i ens surt una energia brutal que destriem amb més o menys cura per poder quedar-nos el millor del que ha vingut. Cada explosió obté resultats sorprenents o danys col·laterals que intentem copsar i calmar i comprendre abans de deixar-nos exhalar, de treure-ho, de retornar a la realitat allò que li havíem pres. Amb més o menys cura, deia, seleccionem i ens quedem el que importa i el que no, i anem enganxant trossets d’aquests gasos explotats en petites parts del cor i l’ànima, com si fóssim un gran collage com els que fèiem a plàstica els divendres a la tarda. I, precisament com passava amb els collages que fèiem a plàstica els divendres a la tarda, de vegades convertim el que havia de ser una bonica cartolina en un xurro ple de taques de cola. Un xurro que sabíem que era un xurro, però que mira, tu, que no en sabíem més, i que no ens agradava, però que havíem anat fent i fent i enganxant ara això i ara allò i goita, al final era tot el que n’havíem sabut treure. Ben bé com aquelles cartolines, no som més que collages del que hem anat vivint. Som el resultat de totes les explosions detonades, de tot el món que ens hem menjat i de tot el que hi hem vomitat. De cada decisió triada entre què volem i què no, i com encarem el que ens ve i què ens volem treure de sobre. Som explosions d’energia brutal que se’ns queda retinguda al cos i gasos infectes que surten i empastifen tot el que tenim al voltant. Som purpurina que hauria de fer-nos brillar l’ànima i que se’ns escapa cap enfora abans de poder-la enganxar i tot de merda antiestètica que no sabem ben bé com vam enganxar amb superglue. 

Valors. Tria. Decisions. A cada moment i a cada entrada d'aire. Què volem i què no, què interessa retenir i què volem ben lluny, què ens fa bé i què ens fa mal, què som i què no. Què som i què no, al capdavall. Què som i què volem ser, què no som i què no volem ser de cap de les maneres. Aquella pregunta tan grossa tan grossa que és com un elefant deixat anar a sobre el pit o com una xíndria que et cau al peu o com Nova York sencera i que no et deixa fer res més que un crit ofegat i au. Però per això: respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa. Deixa entrar, menja, fes-te teva aquesta realitat que veus, que vius. Capta-la fins que exploti aquí dins, en el dins més dins. I, pausadament, que no hi ha pressa, respon a cada estímul, aprèn-ne cada virtut, beu-ne tot el bé i, després, desfés-te de tota la resta. Tu ets això. Aquest entrar i sortir. Entrar i sortir, que al cap i a la fi vol dir viure. Vida, que al cap i a la fi vol dir tu.