Entre tot aquell munt de coses acumulades,
entre el desordre que en record de Diògenes havia apilonat sobre la taula al
llarg dels anys, va tombar el cap cap amunt i es va fixar en un objecte que,
com era habitual, ni recordava que era allà. Gots de plàstic d’antigues festes
majors que van precedir borratxeres que ara quedaven llunyanes, llibres a mig
llegir i llibretes plenes d’idees i de textos a mig escriure, algun euro i les
joies que es treia en arribar la nit, quan els dits i les orelles ja s’han
cansat d’anells i arracades, quan estar bé ja està per sobre de resultar
atractiu al mirall i als ulls de la resta. Entre tot això, i una mica més
enllà, totes les joies que havien quedat ensota, enrere, tant en l’espai com en
el temps. Aquells collarets i arracades que va comprar una mica perquè sí, per
l’impuls del moment o pel poder del màrqueting. Tot allò que algú li va regalar
sense encertar-la i que ella no va tenir valor per fer tornar a la botiga.
Abans li importava una mica més tot, des d’un temps ençà es passava les
convencions una mica per on li picava. Coses.
Entre tot això hi havia un objecte que
havia cridat la seva atenció. Un objecte que veia per primera vegada en molt de
temps, tot i haver-lo vist cada dia, per allò que diu que veiem però no mirem,
que mirem però no processem, que el conjunt no ens deixa veure la petitesa i
que si no ens hi fixem les coses no existeixen. Allà, al racó d’aquests
collarets i arracades i penjolls que sí però no i que feia ben bé vuit anys que
no sortien de casa, allà hi mig brillava un braçalet de plata. Un braçalet de
plata fet amb una cadena dels ossets que més de mig món fa lligar immediatament
amb la casa Tous. Un braçalet de Tous que sempre va voler però que mai va
tenir, i que tenia abandonat amb tot el que només li havia aportat il·lusions
momentànies, esporàdiques, d’aquestes que se’n van tal com vénen, que t’omplen
una mica però que sempre deixen forat per recordar que no, que no n’hi ha prou,
que el plaer consumista és efímer i que encara en volem més. Aquell braçalet de
Tous li encantava però era allà, deixat de la mà de déu, i li havia decorat el
canell deu vegades com a màxim. Incomprensible, potser, si no en sabies
l’origen.
Incomprensible i estrany, si no sabies que
aquell braçalet formava part de l’exèrcit d’objectes perduts que desapareixen i
volten pel món i no tornen mai a la vida del seu propietari. Es va mirar el
braçalet, entre tot aquell munt de coses acumulades, i va provar de pensar en
la noia que li havia deixat durant una tarda en unes colònies, però només hi
havia un record borrós. Ni la cara, ni el nom, res. El que era nítid era el
“Però torna-me’l, eh” que havia vingut després. I el seu sí cent per cent
afirmatiu, Déu nos en guard. I mira. Ara havien passat més de deu anys i el
braçalet encara era a casa seva –la culpa li impedia treure’l a passejar–, i
ella, totalment incapaç de complir aquella promesa, pensava en la propietària
de la joia. Qui sap si devia preguntar-se on eren, els óssos, qui els tenia, on
havien anat a parar, en quin moment havien marxat de la seva vida. Potser ni hi
pensava, potser en tenia tants, de braçalets, que l’havia oblidat, o potser
n’havia comprat un d’igual. Però alguna cosa li feia pensar que el buscava amb
el pensament, i que hi havia un fil invisible que flotava i li unia el cervell
amb la peça, i que una llum feta d’intuïcions l’il·luminava com dient “ei, sóc
aquí”, però que no servia per res perquè tot era al subconscient i a la part
cerebral que encara ens és misteri.
Pensar en ella, i en el braçalet, la va
fer pensar en tot allò que ella mateixa s’havia anat deixant al llarg dels
dies, en tot el que li havia desaparegut de la vida, que un dia hi era i
l’endemà no, i es va preguntar si hi havia tot de fils invisibles que li
connectaven el cervell amb l’escampall d’objectes perduts i va pensar que tant
de bo tinguessin un so, una llum o una alarma que l’avisessin com el botonet
que et troba on és el telèfon quan te l’han robat. Quantes coses devia haver
deixat enrere. Anells, bolígrafs, pintallavis, llibretes, llibres, braçalets,
samarretes. I els objectes li van recordar que tampoc sabia on havien anat a
parar la màgia i les relacions i tot el seguit d’intangibles que, durant trenta
anys, desfent-se en l’aire, li van mig desfer el cor. Quantes coses, senyors,
quantes. On devien ser.
Però llavors va pensar que la vida potser
és això, anar perdent i anar trobant, i anar fent amb el que tenim perquè tot
el que ens hem deixat enllà va quedar en un passat que ja no hi és i que no hi
serà. Va pensar això, i va pensar que concentrar-nos en el què hem perdut
l’únic que fa és que no puguem concentrar-nos en el que podem trobar al camí
que s’obre. Que s’ha de voler descobrir els misteris del que ve, i no del que
ja no vindrà mai. I que mira que és estúpid, anar mirant enrere, quan la vida
és al davant. Tot això, va pensar, mentre mirava el braçalet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada