#OTConcierto pistufòlic

Després de mesos d'emoció i nervis tontos, d'il·lusió i nostàlgia, ahir va arribar el dia. 31 d'octubre, concert d'OT, quinze anys després.

Aquesta crítica s'assembla bastant a la del Borja Terán, però allà es parla des de l'altra banda de la pantalla, i jo de la sensació del directe.

Només entrar al Sant Jordi vaig plorar. Asseguda al meu seient una hora i mitja abans que comencessin, l'esperança era absoluta.

Però som-hi. No sé si és per haver-hi posat massa il·lusió, però tret de grans moments, el concert va resultar decebedor. Un 6, en general, li posaria. Em va semblar un conjunt de cançons posades allà, au, i ja està. Faltava un fil conductor, faltava el que va fer rodons els tres documentals, les imatges antigues, buscar el punt nostàlgic, entendre el moment on érem.

Per començar, el que deia el Borja, on era la sintonia del programa? On era la sintonia i el txan txan txan i els ballarins a dalt les tarimes darrere l'escenari? Feia falta.

Què és aquesta manera d'anar-se presentant uns als altres en plan "venga que ahora viene mi amigo tal"? S'hauria d'haver buscat una forma de guionitzar-ho, de buscar el lligam. Menció especial a la Vero presentant Alejandro Parreño dient "no es un musicazo pero bueno".

Tema musical, no és que en sigui una gran experta però feia la sensació que masteguéssin les paraules, se sentia com encoixinat. Diu que des de casa també, oi?

Parlem de repertori. Parlem de repertori i caguem-nos en Juan Camus. Em sembla molt bé que siguin setze, i que hagin de cantar tots, però no hi ha d'haver igualtat si a uns els van fer fora aviat i ningú els estima i els altres estan petant-ho per tot el món. Naïm Thomas deia al reportatge que li feia por pujar a l'escenari. A mi em va fer molta peneta amb el Ven a funky street ahir, perquè no cantava NINGÚ. No tenia tant pipí per a tanta "cançó pipí". No, Juan Camus, no tots teniu dret a cantar en solitari. Us deveu al vostre públic. I el públic no volia que cantéssiu. I menys tu, dues cançons seguides. Vaig ser de les que va xiular-te. Se'm va fer llarg i se'm va fer curt. Em sobraven els singles i em van faltar duos de dins. Vaig passar moltes cançons fent-li més cas a Twitter que al que passava a l'escenari, com si es tractés de la nit d'Eurovisió.
També he de dir, però, que Hero, el Vivo por ella, l'Atrévete, el Dos hombres y un destino i l'Escondidos van fer que la nit valgués la pena. Bisbal equivocant-se en la lletra del ¿Y si fuera ella? em va matar, tot i ser top top. "Mi delito es la torpeza de ignorar que hay quién no tiene corazón", joer. Mític Mi música es tu voz, això sí. Mític mític. Tot i passar-me estona intentant reconèixer qui era qui, entre tant canvi de vestuari.

(On era el No dejes de soñar dels profes? La Nina cobrava massa? Volia plorar amb aquesta tant com he plorat durant aquests quinze anys!)

Parlem de la cobra? Des de dins del Palau no la vaig veure. El moment Escondidos va ser un muero de amor. Per fi aquests dos es demostraven carinyo. Per fi hi havia sintonia, química, hi havia algo. Histèria i plorera col·lectiva. Sí que estaven separats a estones, però també van quedar-se molt junts i aiiii. No parava de pensar que ella estava a la glòria, que per fi era seu.
Vist amb perspectiva i analitzat el discurs de Bisbal, em fa rabieta. Rabieta que tingués la nòvia a la llotja i no acceptés ni un piquito. El poble volia, hòstia. Ara la Chenoa tornarà al xandall :( Per cert, que no calia tant de discurs. Amb un "Te quiero, Laura", n'hi havia prou.

En fi, es nota que el concert del Bisbal va ser un concert diferent al dels altres. Ell està en una altra lliga, i a més, ho sap. Per això, Juan Camus, no pots comparar, conye.

Per acabar, la sensació final. La sensació final és que, com vaig llegir ahir en algun lloc, OT ens ha fet la cobra. Vaig sortir d'allà amb la sensació que es trencava el que s'havia aconseguit amb els documentals. Sense cap ganes de comprar-me el DVD. Em vaig fer Premium d'Spotify per poder escoltar-los al cotxe i tornant no tenia gaire ganes de posar-me'l. Ai, que tot prometia molt, i no va ser rodó.

Deu ser que estic acostumada a concerts on totes les cançons em posen la pell de gallina. O on me'n falla una, no deu. Concerts en què gairebé puc tocar els cantants, i no m'he de deixar la vista a veure com van vestits perquè són més petits que una ungla. Però bé. Coses com poder xisclar com una boja amb Bisbal i Chenoa i amb Bustamante i Gisela o tot el Sant Jordi cantant "somos dos hombres con un mismo destino" van fer que no em penedís dels 50€ de l'entrada i tot l'estrès i l'emoció prèvia valguessin la pena.

Des d'aquí, quinze anys després, seguirem estimant el programa. Seguirem estimant aquests nois!

#pistwentyeight -3hores

Ja hi tornem a ser. 23 d'octubre, a punt d'encarar el millor dia del món mundial. Aquests moments tontos de deixar la realitat i mirar cada dia passat i l'emoció bonica tot i que estúpida de començar una cosa nova perquè total, només celebrem que hem fet una volta completa més al sol.

Una volta completa al sol amb un número senar de capçalera, i ja sabeu què vol dir. Torna a ser una mongolada de superstició, però des del fons del cor sempre he estat del dos, del quatre i dels seus múltiples. No sé si té a veure amb la soledat i la necessitat d'acoblament. Potser és una predilecció aleatòria més, com la d'estimar molt més els colors càlids que els freds.

El cas és que el 7 només m'ha portat merda. Ha estat un any de MERDA majúscul, sí. Ho he dit per activa i per passiva, ja ho sap tothom, ja es pot dir. Vam començar amb motivació i tornar a aprendre coses maques amb el màster ha estat de les poques coses que queden al costat bo de la balança. El màster, un estiu amb moments màgics en bona companyia que ja no hi és però que deixa records que dibuixen somriures, i la meravellosa companyia d'un Clio groc d'excursió i de concert cap aquí i cap allà.

Però el problema és que les desgràcies de l'altre costat pesen una burrada i mitja. O dues o tres o quatre. La mort, l'única cosa que no té solució, tenia ganes de fotre'm una bufetada que em recordés el títol d'aquest blog. I no me n'ha fotut una, sinó tres. Dues que tocaven, però que carden mal igual, i una que val com una pallissa sencera. I així he passat els dies, feta caldo i sense entendre res. En algun moment tenia l'esperança d'acabar-ho entenent algun dia. Pero un amic em va dir que no s'entén mai, que només s'aprèn a conviure-hi. Mnyè. Vull que me'ls tornin. Que me la tornin. Collons de déu.

Avui me n'he anat a veure l'última posta de sol dels meus vint-i-set anys al mar. M'he concentrat a fer una bola de tota la ràbia i la merda que duc dins, i l'hi he llançada, per començar el vuit amb el somriure i les il·lusions intactes. Un vuit són dos quatres, i quatre dosos. Si la màgia dels números funciona, aquest l'ha de tenir tota.

De moment sembla que l'octubre fa gala de la seva essència de mes preferit i comença bonic, amb una feina que em fa estar vuit hores ocupada, distreta i contenta, i amb una alegria superficial però que serveix igual provocada per un pot de maquillatge i un de coloret. I amb un viatge amb cotxe perquè sí, amb el sol de cara i Cadena Dial al volum màxim mentre canto Cuídate de La Oreja a ple pulmó. La felicitat ha de ser alguna cosa semblant a això.

Des d'aquí, i per acabar, amic vuit, et demano cinc cosetes: Barcelona, conservar la feina, menys quilos, més abraçades i més polvos. Els somriures hi van implícits.

Tampoc demano tant, oi?


Benvingut, vint-i-vuit, benvingut a la meva vida! :)

Té collons

Té collons que em passi la vida xerrant i això estigui mort. Té collons que faci tropocientos tuits cada dia i això estigui més desactualitzat que jo què sé. Té collons que sigui conscient que el do més gran que tinc és el do de la paraula i m'acontenti escrivint-ne poques, ocupant només cent quaranta caràcters cada vegada.

Es veu que els blogs personals no es porten, ja. Fa temps que me la pela fort el que es porti o no es porti.

Em vull mig obligar a passar per aquí. La merda és que des del mòbil s'escriu malament tot i la grandesa del SwiftKey, i que he començat a treballar i em passo tretze hores fora de casa. Però alguna cosa acabarem fent.

Perquè hi sóc. Viva, xisposa, contenta. Tornem a escalar graons. Em miro i em veig guapa. Sé fer coses, m'encanto i encanto a qui vulgui.

Hola, món! :D

Era abril i ara és juny

Era abril i ara és juny, i el temps passa de pressa i les lletres que escric se m'esborren amb el vent i la calor que ja és forta. Era abril i ara és juny i feia classe i ja no i torno a tenir aquell neguit i aquell estrès de la buidor, tot i que amb la idea al cervell que aviat trobaré el camí que faci pujada amunt amunt però que no cansi. Era abril i ara és juny però encara no he anat a la piscina a sentir aquella llibertat de quan l'aigua ho envolta tot. Era abril i ara és juny i m'agrada que el sol escalfi i que escalfin els vostres records.

Era abril i ara és juny, i que vingui juliol i agost i setembre i octubre que els estarem esperant.

Torna Manel i tornen les frases

Però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content. Que cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res.

(clara bufetada a la cara als que encara esperem alguna cosa del karma)

T'enyoro, Laura

És diumenge i estic clavada. Ha estat (són les nou del vespre, ja és fosc) un dia lleig, de pluja i núvols de color gris fosc, de boires i sensació de fred i cap ganes de sortir de casa. Després ha sortit el sol, però jo seguia clavada.

Clavada a terra com si la força de la gravetat fos més forta que les meves ganes de viure. Clavada, obligada a una antinatural posició horitzontal perquè el cos no aguanta el seu pes. Clavada a terra i clavada a un grapat de records que volen tornar i no entenen que no poden fer-ho.

Et sento dins del meu cap i busco fervorosament alguna nota de veu pel whatsapp, com esperant que canviï o digui alguna cosa nova. Et veig i miro i remiro fotos mig esperant que el somriure parli i em doni els ànims que no tinc. Em sembla que serem capaces de construir una muntanya de coses boniques perquè tot acaba de començar però no acabarà mai. Que és el principi de. Que només fa tres mesos però. Que hi haurà festes boges sense morir de fred, i mil cerveses, i casaments, i bebès i. Que farem les tonteries de cada setmana a classe però estudiarem i acabarem muntant l'esdeveniment del segle. El WOW dels WOWs.

Una part del meu cervell sap que ho petarem fort. L'altra és conscient del que va passar la puta nit de divendres. I com tota màquina quan rep dues ordres contradictòries, el conjunt cerebral decideix bloquejar-se, apagar-se, cedir al no-res i al caos.

No sé fins quan et trobaré a faltar, Laura. No sé fins quan tindré la sensació d'haver de venir a trobar-te al primer pis. No sé fins quan, o per sempre més, que cantava el Carles Sabater. El cas és que la vida avança i hem de ser valents, sí, i quan anem fent coses normals sembla que tot és menys difícil. Però de tant en tant el cos se'm rebel·la i diu que prou, que no, que no vol viure en un món on la desgràcia espera darrere la cantonada i surt quan li surt dels collons.