dimarts, 1 de novembre de 2016

#OTConcierto pistufòlic

Després de mesos d'emoció i nervis tontos, d'il·lusió i nostàlgia, ahir va arribar el dia. 31 d'octubre, concert d'OT, quinze anys després.

Aquesta crítica s'assembla bastant a la del Borja Terán, però allà es parla des de l'altra banda de la pantalla, i jo de la sensació del directe.

Només entrar al Sant Jordi vaig plorar. Asseguda al meu seient una hora i mitja abans que comencessin, l'esperança era absoluta.

Però som-hi. No sé si és per haver-hi posat massa il·lusió, però tret de grans moments, el concert va resultar decebedor. Un 6, en general, li posaria. Em va semblar un conjunt de cançons posades allà, au, i ja està. Faltava un fil conductor, faltava el que va fer rodons els tres documentals, les imatges antigues, buscar el punt nostàlgic, entendre el moment on érem.

Per començar, el que deia el Borja, on era la sintonia del programa? On era la sintonia i el txan txan txan i els ballarins a dalt les tarimes darrere l'escenari? Feia falta.

Què és aquesta manera d'anar-se presentant uns als altres en plan "venga que ahora viene mi amigo tal"? S'hauria d'haver buscat una forma de guionitzar-ho, de buscar el lligam. Menció especial a la Vero presentant Alejandro Parreño dient "no es un musicazo pero bueno".

Tema musical, no és que en sigui una gran experta però feia la sensació que masteguéssin les paraules, se sentia com encoixinat. Diu que des de casa també, oi?

Parlem de repertori. Parlem de repertori i caguem-nos en Juan Camus. Em sembla molt bé que siguin setze, i que hagin de cantar tots, però no hi ha d'haver igualtat si a uns els van fer fora aviat i ningú els estima i els altres estan petant-ho per tot el món. Naïm Thomas deia al reportatge que li feia por pujar a l'escenari. A mi em va fer molta peneta amb el Ven a funky street ahir, perquè no cantava NINGÚ. No tenia tant pipí per a tanta "cançó pipí". No, Juan Camus, no tots teniu dret a cantar en solitari. Us deveu al vostre públic. I el públic no volia que cantéssiu. I menys tu, dues cançons seguides. Vaig ser de les que va xiular-te. Se'm va fer llarg i se'm va fer curt. Em sobraven els singles i em van faltar duos de dins. Vaig passar moltes cançons fent-li més cas a Twitter que al que passava a l'escenari, com si es tractés de la nit d'Eurovisió.
També he de dir, però, que Hero, el Vivo por ella, l'Atrévete, el Dos hombres y un destino i l'Escondidos van fer que la nit valgués la pena. Bisbal equivocant-se en la lletra del ¿Y si fuera ella? em va matar, tot i ser top top. "Mi delito es la torpeza de ignorar que hay quién no tiene corazón", joer. Mític Mi música es tu voz, això sí. Mític mític. Tot i passar-me estona intentant reconèixer qui era qui, entre tant canvi de vestuari.

(On era el No dejes de soñar dels profes? La Nina cobrava massa? Volia plorar amb aquesta tant com he plorat durant aquests quinze anys!)



Parlem de la cobra? Des de dins del Palau no la vaig veure. El moment Escondidos va ser un muero de amor. Per fi aquests dos es demostraven carinyo. Per fi hi havia sintonia, química, hi havia algo. Histèria i plorera col·lectiva. Sí que estaven separats a estones, però també van quedar-se molt junts i aiiii. No parava de pensar que ella estava a la glòria, que per fi era seu.
Vist amb perspectiva i analitzat el discurs de Bisbal, em fa rabieta. Rabieta que tingués la nòvia a la llotja i no acceptés ni un piquito. El poble volia, hòstia. Ara la Chenoa tornarà al xandall :( Per cert, que no calia tant de discurs. Amb un "Te quiero, Laura", n'hi havia prou.

En fi, es nota que el concert del Bisbal va ser un concert diferent al dels altres. Ell està en una altra lliga, i a més, ho sap. Per això, Juan Camus, no pots comparar, conye.

Per acabar, la sensació final. La sensació final és que, com vaig llegir ahir en algun lloc, OT ens ha fet la cobra. Vaig sortir d'allà amb la sensació que es trencava el que s'havia aconseguit amb els documentals. Sense cap ganes de comprar-me el DVD. Em vaig fer Premium d'Spotify per poder escoltar-los al cotxe i tornant no tenia gaire ganes de posar-me'l. Ai, que tot prometia molt, i no va ser rodó.

Deu ser que estic acostumada a concerts on totes les cançons em posen la pell de gallina. O on me'n falla una, no deu. Concerts en què gairebé puc tocar els cantants, i no m'he de deixar la vista a veure com van vestits perquè són més petits que una ungla. Però bé. Coses com poder xisclar com una boja amb Bisbal i Chenoa i amb Bustamante i Gisela o tot el Sant Jordi cantant "somos dos hombres con un mismo destino" van fer que no em penedís dels 50€ de l'entrada i tot l'estrès i l'emoció prèvia valguessin la pena.

Des d'aquí, quinze anys després, seguirem estimant el programa. Seguirem estimant aquests nois!

Cap comentari:

Publica un comentari