M'ha costat una mica més d'un any, però avui m'atreveixo a dir-ho. Avui toca, perquè en tenia ganes després de fa temps. Avui, que fa més de dues hores que els escolto, que canto sola per casa, que ric, m'he de retractar d'aquell gran post polèmic amb més de quaranta comentaris que vaig publicar el 20 de febrer de l'any passat. Avui que canto contenta la història del tio que es lliga una grega que es diu Sofia, els miracles de tenir fills, la gran veu d'un escocès i que torno a sentir a parlar de Monsieur Cousteau i no és en els VHS de l'estanteria de darrere la tele.
Sí, senyors, l'Espècies per catalogar no era tan dolent. El disc dels Amics, escoltat amb paciència, és fins i tot tendre, maco, xispós i bonrollista. Tot i que encara flipo i foto cara de "però què heu fet" quan sento "bona nit i pantalons" o Schopenhauer i after-hours. I tot i que encara no entenc L'arquitecte i no que tampoc he pogut escoltar Carnaval sencera de lo cutre que em sembla.
Però hi ha frases mones que, a més, cantades i dites en veu alta sonen millor, per allò de les consonants i la sonoritat i tal. Sí, hi ha trossos guais. En general és guai. Que tornar sempre és la millor part de l'aventura, i tal, i els records dels nervis a la panxa i les llàgrimes de l'aeroport del Prat en baixar les escales mecàniques i la porta negra que s'obre quan ja tens la maleta.
Mira, rectificar és de savis, tu.
Ja està, ja ho he dit, teníeu raó.
En part, eh. Sempre en part.
Ara esperem a veure què ens depara el nou de Manel, que espera a la cantonada. A la primavera, diuen. Març ja és primavera, no? :)
Doncs la propera vegada espera't una mica abans d'escriure, guapa.
ResponEliminaAixò, espera't un any de no res, que a cop calent no es poden fer les coses!
ResponEliminaEn resum, que són una merda igual, però al final t'hi acostumes.