#pistwentythree -3 hores

D'aquí a tres hores acaba un any que no quedarà a la memòria. Els vint-i-dos, el segon millor número de la història, em deixen un any indiferent, buit, inútil, sense cap mena de res de què sentir-me orgullosa. Un any esperant sempre l'endemà, vivint sempre amb l'esperança que l'endemà acabaria portant-me el que em faltava. Sempre l'endemà. Un demà que no arriba.

Em deixen un any que ha passat per sobre, en modo avión, sense tenir cobertura ni trepitjar cap terra. Un any d'anar fent, d'anar aguantant, d'anar esperant. Tres-cents seixanta-cinc dies plens de frustracions. Les classes, el cotxe, l'estiu, el poble, els màsters, els homes. Decepció rere decepció, els mesos han anat passant fins arribar un cop més al màgic vint-i-quatre d'octubre.

Només tres punts podrien marcar-se en color verd al calendari o tenir alarma dins d'aquest gran rellotge biològic que duem dins:

*El primer, el més bàsic, l'entrada per fi al món laboral. Ho hem fet poc, però ho hem fet. Per fi sóc útil d'alguna manera, per fi veig que sóc del món, que sí, que serveixo, que tot i ser minúscula també puc ser gran.

*El segon, l'aparició al viciós món dels cent quaranta caràcters, i la descoberta de més de mil dels altres caràcters disposats a canviar-me el dia només escrivint dos punts seguits de signe de tancar parèntesi.

*I el tercer, constant des de dos mil sis. Unes quantes dones que un bon dia van decidir que començarien Traducció a la Pompeu. Unes quantes dones que es deixen abraçar i mossegar, que em renyen quan les modernitzo, que relativitzen els problemes amb riallades i escolten els meus cotis amb una atenció superlativa.

Ara només espero que aquests vint-i-tres, com a vint-i-quatrè any de vida que començo, siguent així el millor número que s'ha inventat mai, només espero que em deixin avançar. Que sigui ara, no demà. Que hi hagi marques. Que el calendari sigui tot amb fluorescent verd. Que la majoria de dies que em miri al mirall sigui acompanyada d'un #porqueyolovalgo amb totes les lletres. Perquè sí, collons. Perquè miro fotos de quan era una criatura i veig que els anys passen. I no vull que sigui massa tard.


Minipistu, saps què? LaVidaÉsBonica :)
SEGUIREM SOMIANT.

Els no-límits del gilipollisme i l'estupidesa humana

Einstein va dir que l’estupidesa humana era infinita. Deixeu-me dir que aquesta tarda n’he viscut un exemple, i ben de prop. Posem que som en un centre comercial. Exemplar femení del gènere humà es passa tota una tarda tancat en un emprovador anar posant i treient pantalons. Exemplar femení del gènere humà es va mirant al mirall i la frustració augmenta a cada moment en veure que les carns de la cintura surten a la superficie, rebels, per sobre del botó de cada texà. S’enrabia quan s’emprova els pantalons perfectes amb el color fosc perfecte però que deixen veure el que seria un també perfecte love handle a Amèrica (cortesia d’una tieta que hi ha viscut molts anys, visualitzeu el concepte i ho tindreu). L’exemplar femení del gènere humà intenta mirar-se una altra vegada, aquest cop en un altre mirall, per veure si aquest cop per art de màgia el greix que envolta el melic ha desaparegut així com qui toca el licuar del photoshop. Però la vida no és una foto en un ordinador i els retocs es paguen a quiròfan, així que totes aquells grams (digue-li grams, digue-li quilos) de més segueixen allà. El nostre exemplar femení no desisteix i ho intenta un cop més. Aquest cop és un jersei moníssim, gris, amb un coll rodó i un llaç negre que li dóna el toc ideal. El típic jersei que saps que et quedaràs sense emprovar-te’l. Però no, el nostre exemplar femení no se l’ha quedat. Resulta que, després d’emprovar-se’n una talla, i una altra de més grossa, ha entès que deixar de respirar no era un preu vàlid per aquell jerseiet. Finalment, el nostre exemplar femení, de tota la pila que havia entrat a l’emprovador, ha sortit amb les quatre peces de roba que semblava que no li evidenciaven tots els gelats, els donuts, i totes les merdes d’aquelles tardes en què no fem bondat.

Tenim, doncs, un exemplar femení del gènere humà que camina per un centre comercial amb una bossa de paper i una autoestima que podrien ser dos o tres nivells més plenes.  Camina i camina, el nostre exemplar, entre botiguetes i restaurants. De cop, veu una M grossa i groga que el crida. I ai, ja l’hem cagada.

Perquè mireu on arriben el gilipollisme i l’estupidesa humana, mireu on arriben, que després de no poder comprar-se mil pantalons i jerseis preciosos per la puta panxeta que sobra, després d’una bona estona sentint-se gorda perquè les putes cinturetes dels texans apreten, aquest exemplar femení del gènere humà no passa de llarg, no. Entra al McDonald’s i acaba fotent-se QUATRE ALETES DE POLLASTRE FREGIDES. Quatre aletes de pollastre fregides que aniran directes a aquelles carns que se sortien per sobre del botonet del texà o que faran que el jersei s'arrapi cada cop més. Gilipolles. Imbècil. Desgraciada. Subnormal. Recorda aquella imbècil que va dient "m'he d'aprimar" entre cullerada i cullerada de gelat de xocolata. Gilipollisme al límit. Com per fotre-li dues hòsties, oi?!

Doncs au, foteu-me-les. Us acabo d’explicar la meva tarda.

Abans, potser calia..

Potser és que, abans de fer una cosa, n’havíem de fer unes altres.

Potser, abans de despullar-nos per fora, ens havíem de despullar per dins.

Potser, abans de callar i  parlar amb les mans, calia dir-nos-ho tot de paraula.

Potser, abans de menjar-nos amb fermesa, havíem de vomitar la merda.

Potser, abans d’unir-nos, ens havíem de separar deu metres.

Potser, abans de fer-nos iguals, calia sentenciar les nostres diferències.

Potser, abans d’asseure’ns sobre l’altre, ens havíem de posar drets i no caure.

Potser, abans de suar com porcs, calia ensumar els matisos.

Potser, abans de cridar, havíem de fer fora les pors en veu baixa.

Potser, abans de desinflar els cossos, calia desinflar el neguit.

Potser, abans d’omplir-nos de demàs, calia buidar-nos d’ahirs.

Potser després, abans de vestir-nos, havíem d’estripar-nos l’ànima.