Estrès matinal - o el misteri d'un mitjó sense parella

Un tio important va dir que els petits canvis són poderosos. Jo li dono la raó, i afegeixo també que una acció petitíssima ens pot salvar de mil i una emprenyades. Parlo del que em passa des de fa temps amb el calaix dels mitjons del meu armari, i dels quatre o cinc dies de glòria que vaig tenir la setmana passada, gràcies a la meva cosina Aina (la que em va fer la sessió de fotos de la foto del perfil d'aquí, del Facebook i del Twitter, per cert, gràcies, preciosa!).

A casa tenim la rentadora al pis de dalt. I entre el viatge del cubo de la roba bruta (deixeu-me dir cubo, sisplau, és com n'hi dic cada dia, dir-n'hi bidó se'm fa estrany, encara que s'hi assembli més), l'escala, la rentadora, l'assecadora i la corresponent tornada fins la cadira i fins al calaix quan em disposo a guardar la roba, passa alguna cosa amb els mitjons. Calces, samarretes, pantalons i jerseis, no. Només hi ha màgia amb els mitjons. Els compres de dos en dos, i al cap de res, de menys d'una setmana, n'acabes tenint un, o tres, però mai fan parelles. Baixes el pilot de roba, el deixes sobre el llit, i quan et disposes a buscar-los per ordenar-los... cagada. És pitjor que el memory! O que el Tetris! O que les set diferències de la Vanguardia! Mira, els de ratlles de coloraines encara se salven... Però mitjons negres? Els mitjons negres no tenen solució.

Vas guardant-ho tot, i acabes amb una muntanya de mitjons negres. Tots diferents un de l'altre. Fins que els poses de costat i dius a veure... aquests punys s'assemblen. Bien! Aquest... aquest a veure... vale, també. Però sempre n'hi ha algun que es queda suelto! Perquè el millor és quan descobreixes que tota la família porta mitjons negres. Mitjons negres de totes amplades i mides. Divertit, eh? Estic segura que hi ha mitjons meus al calaix de me mare, de mun germà i fins i tot, de mun pare, perquè jo en tinc de seus..

En fiiiin! Que només ens queda passar dels mitjons negres i comprar-ne de coloraines, o passar de combinar mitjons perquè igualment no es veuran sota les botes o, si no, passar d'ordenar-los tu i esperar que vingui la teva cosina a agrupar-los de dos en dos (a sobre així, un a dins de l'altre, com feia la mama quan eres petita), i començar cada dia de la setmana recordant-te d'ella amb un somriure i un gràcies immensos.

Però la vida és dura, que l'Aina fa dies que no ve i em toca posar-me a jugar a les diferències..