D'on véns? On vas? Qui ets i qui seràs?
aquesta nit m'ho he preguntat..
De la mateixa manera que la cançó diu "No em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por", a mi tampoc no me'n fa cap, de vergonya, i sí, tinc por. Tinc por de moltes coses. Per començar em fot por no saber on vaig, ni d'on vinc, ni on vull anar, ni amb qui, ni totes aquestes hòsties del sentit de la vida que es diuen. D'acord, a vint-i-dos anys què vols saber. Però cony, igual passa als trenta, i als quaranta, i et trobes amb cinquanta anys amb una vida de merda d'anar provant aquí i allà i anar-la cagant i anar tornant a l'encreuament de camins una vegada i una altra, per tot seguit tornar-te a equivocar.
Com se sap, que ens volem quedar en aquell racó de món? Que volem que aquella vida sigui la nostra, que ja ens va bé malgastar l'única experiència vital que tenim, els únics anys que se'ns permeten viure al món, en aquella realitat? I és que ens anem fent grans i no hi haurà uns altres vint, ni uns altres trenta, ni res.. avancem i tot el que hem fet és el que ens hem quedat. I no serveix de res aquella merdosa sensació de "i si...?" o "per què no vaig fer...?" o "joder, podria haver aprofitat més..." Com sabem que estem a la carretera que toca i que als vuitanta no plorarem per totes les oportunitats que es van quedar a mitges?
Esclar que també podríem esperar que algú inventi una màquina de tornar al passat i ja no cal preocupar-se per res...
Aquestes preguntes solen aparèixer quan hom és jove. Et puc garantir que quan tingues 80 la vida t'haurà donat suficients satisfaccions com per a que no hages de penedir-te de nothing!
ResponEliminaI pensa també que la felicitat és com els gols de Bojan, que triguen en arribar però arriben. #Bojantweets
ResponEliminai com les Coca-coles inesperades :)
ResponEliminaSi estas massa estona pensant en el final, no podràs gaudir del trajecte que al cap i a la fi és la part més interessant del viatge.
ResponEliminaI sobre lo de penedir-se... l'altre dia ho pensava. No em puc penedir de res del que he fet, perquè el conjunt dels meus actes m'han portat a ser qui sóc, a estar on estic i a conèixer a la gent que he conegut.
Crec que de vegades t'has de "deixar portar" i la vida et posa al lloc que et pertoca.
Un exemple clar, com que no vaig estudiar suficient durant la carrera la nota no em va donar per fer les pràctiques de matí. Al principi jo pensava tota emprenyada amb mi mateixa: "Si hagués estudiat més ara podria fer les pràctiques de matí." Però resulta que anant de tardes vaig conèixer a persones meravelloses. Ara cada dia dono gràcies per no haver tret suficient nota.
No hi ha garantia de res, Anna. Fes en cada moment el que creguis més convenient, allò que et faci sentir millor amb tu mateixa. Que quan et respatlles les dents al vespre davant del mirall puguis dir-te: "Bé, Anna, ho has fet força bé." Les persones i les coses passen, i al final només et tens a tu. Sigues sincera amb tu mateixa i no facis gaires "vacances" (jo anomeno "vacances", així, entre cometes, de cada vegada que fas B o no fas res pensant que el més correcte era fer A).
ResponEliminaJo estic indecís... et diria que et fixis amb el viatge i no amb el final, com et diu la Lëw, però també et diria que aprofitis per fer tot el que vulguis (dins d'uns certs límits, clar), perquè arriba un moment en la vida en què ja no pots fer tot allò que et dóna la gana i que les obligacions tristament tenen més pes que les satisfaccions (jo encara no hi he arribat, però cada cop li veig les orelles al llop més de prop). I el cos tampoc és el mateix, cada cop que vaig a una cursa em costa més acabar, cada cop que vaig a pujar a una muntanya, l'equipatge pesa més (tot i això, la planxa de surf a l'esquena compensa tot el pes que hagis de pujar amb les raquetes als peus).
ResponEliminaAixò sí, continuo tan beneit com quan en tenia 15 XDDD