Recuperem poesia

Com que diuen per aquí que és el dia de la poesia.. podria buscar inspiració amb Manel i crear versos nous, però fa temps que tinc la musa de viatge. I com que mai ens cansem de compartir les creacions que ens enamoren, em veig amb l'obligació de recuperar un conjunt de frases, de poefrases, de poemidees (seguint Sierra i Fabra a Ràbia) que vaig recopilar fa més d'un any. És un conjunt d'inspiracions d'aquelles que et vénen un bon dia a la Renfe, pel carrer, en aquells moments de reflexió, i que anotes amb presses al mòbil o en alguna llibreta..  Tot d'amor, tot de cors, tot d'homes i de dones que s'estimen o es deixen d'estimar.. daixò.. he dit mai que sóc una sentimentalista acabada i que colecciono cors? :)

(i si us agrada, en trobareu més, una mica més cutrillos però algun molt guai, que són de quan tenia 16 anyets si feu clic aquí)


Una frase per a cada cor (sencer, trencat o el que sigui)

Tots els camins duen a Roma. L’amor només es troba al final del laberint.

Demà, demà, demà. Imbècil. Potser t’agafa un infart abans d’acabar la pàgina.

Agafa’m el peu i marxem. Corrents no, volant, com sempre.
Quan estimis, obre l’ànima i tanca els ulls. La realitat és sempre pitjor que el núvol.

Desplega totes les teves armes: l’amor és una guerra que no sempre es guanya.
L’arc de Sant Martí té molts colors, però sempre està trist.
Amor té dues síl•labes. Per què dura més que un mot sobre esdrúixol?
Diuen que el francès és un idioma que enamora, però Je ne t’aime plus és francès i et deixa igual de fet merda.
No m’importes, no m’importes, no m’importes. Però la cua em delata perquè es mou quan et veig.
Avui estàs lleig, però no hi ha ningú a la sala que sigui més guapo que tu.
Com que no m’estimes? Però si mira... sóc maca!
Com que no m’estimes? Però tu què tens, una pedra?
Cremaria les teves fotos, però no em puc cremar el cervell.
Tu no ets ningú per obligar-me a estar sola, et dic, entre plors.
Jo no sóc ningú per obligar-te a estar amb mi, em dic, entre cops.
—Me’n vaig, no tornaré. —D’acord,doncs, fins demà.

Conjugar tornar al futur no és res més que una immensa paradoxa.

I sempre és l’adverbi mentider per excel·lència.
El 80% de les cançons són d’amor. El 99% diuen mentides.
—Qui és ella? —em pregunto, després de desitjar que l’atropellin.
A partir d’avui no existeixes. Hola, bon dia, com estàs?
Jo sóc la bèstia i tu ets el guapo. No calia que el final també canviés.
No veig per què no puc ser la princesa del conte. Disney, per què ens enganyes?
—Perdona, et puc portar al llit? —Ara no em va bé, tinc una mica de pressa.
—Perdona, et puc donar amor? —Benvingut a la meva vida!
L’amor no es posa en el rosa. El rosa es posa en l’amor.

Enganya’m, fes-me el salt, fes-t’ho amb la noia del mirall.

Avui vaig amb tanga, m’abraces més fort?

Corre! L’amor de la teva vida potser viatja en aquell tren.

Vaig entrar en un sex-shop i vaig dir: on és la resta?

—Tinc sort d’haver-te trobat, li diu. Però no diu si bona o mala.

Totes les llàgrimes tenen el mateix gust?

Tot el que dibuixis en un vidre entelat desapareixerà amb l'escalfor, recorda-ho quan vulguis escriure-hi els teus somnis.

Senyor doctor, doni’m alguna cosa més forta, que aquests petons no em calmen.

A quin CAP s’ha d’anar quan se’t trenca el condó del cor?
La flor, l’abella... L’atracció natural ja busca les coses dolces.

Cupido es va disparar una fletxa i es va tornar boig.

Vigila com t’ho diuen: estimar, a vegades, és timar.
El cor és un múscul, però també te’l pots trencar.
I cada abraçada que reps és una firma al guix que l’envolta.
Si tu saltes, jo salto, va dir. Li va saltar a sobre i la va matar.
Tot el que puja, baixa. L’autoestima també.

Vull el full de reclamacions. Enlloc deia res de data de caducitat.

Abraça’m i fes-me un petó. Després, si vols, marxa.
Em tornes la meva meitat, si us plau?

—No, mama, no puc anar a comprar el pa. Estic esperant que l’amor de la meva vida truqui a la porta.
Si plores perquè no pots veure el sol, les llàgrimes et faran córrer el rímel.

Agafa un paper i escriu: “T’estimo”. No saps mai què et pots trobar.

L’única raó per viure sense tu és que jo sóc el tu d’algú que encara m’espera.

Hi ha molts peixos al mar, li van dir, al de la peixera.

Embolica els bons records amb paper de regal car.

A quin contenidor es llencen els que fan mal?
Sé que la samarreta no t’agrada, per això me l’he posat.
No sé quines calces duc, ni m’importa.
Soltera? No, lliure. Com el vent i com el mar.
Cloc-cloc. Cloc-cloc. Observeu-me, mortals, sóc aquí.
Pum-pum. Pum-pum. Ho sents? No hi ets, i el cor encara em batega.

Es busca mitja taronja. O mig pastís de xocolata, millor.
Estripa la llista del súper: ara et calen nous ingredients.

T’ha quedat algun desig? Torna a encendre les espelmes.

Salta! Tard o d’hora trobaràs algú en un matalàs.

Ja que no puc menjar-te a petons, crec que sortiré a menjar-me el món.

—Surt al carrer i comença de nou. —Espera. Tens Ironfix? Em sembla que aquest cop em folraré el cor.

Normalitzant petites coses

La samarreta de la foto no és només una samarreta que em queda de muerte i que m'encanta perquè per fi vaig trobar una màniga curta i escot i que em van triar l'Ari i la Laura un bon dia en un Desigual. Aquesta samarreta és molt més. És un símbol, és una porta oberta i una que es tanca. És un pas endavant,  l'última peça del puzzle que enterra tot un passat que fa temps que hauria de ser a vint metres. O a l'infern. És un graó que se suma a l'escala d'anar pujant, d'anar al futur, d'anar escalant els problemes amb les il·lusions intactes.

M'encanta, i fa gairebé un any i mig que era a l'armari. Li vaig carregar un mort, la vaig connotar amb un significat estúpid que implicava tristesa, amargor i malastrugança, gafisme i un somni aixafat. Però ha arribat el moment de treure-la a passejar, a demostrar que ja està tot, que la pluja d'aquell dia ja és ben seca, que tornem a ser al peu del canó preparats per enfrontar-nos a tot el que calgui, que seguim somiant, que tenim ganes de liar-la parda i de fer les bogeries que caracteritzen la sang pistufòlica.

Avui, així de divina amb el meu modelito, veig clar que, per més que diguin els Manel amb el seu nou disc, per més que cantin al sentimentalisme més dur, als remordiments de consciència i a la introspecció i a les reflexions per una vida passada, avui veig clar que no tornaré a mirar enrere. Si més no, si hi miro, no desitjo tornar-hi. Perquè la vida no és a l'esquena, la vida és al davant la carretera. Així que, embrague, primera, embrague, segona, embrague, tercera, embrague, quarta, embrague, cinquena. I a anar pel món així, amb la marxa més alta,  per anar ben follats (en el sentit no-guarro de la paraula, sisplau!) a veure què ens amaguen els dies que ens queden.

I la vida és dura perquè, perquè.. mireu que bé que em queda i un any i mig sense posar-me-la és moltíssim, eh!

60 km per veure i escoltar un bon disc

Demà (o avui, fa mitja horeta) és quinze de març. I lluny del fanatisme, només vull informar que ja tinc el discman sobre la taula, desitjós de piles i d'un CD que faci olor de nou (sí, com els llibres), i de passejar-se per Barcelona a dins d'un bolso que pesarà, com cada vegada que surt un nou disc d'aquests dignes d'admirar. Que seuré al metro, a la uni, o on faci falta, i amb el llibret de lletres a la mà es crearà una bombolla que ens aïllarà del món.

He llegit dos blogs, una entrevista, he vist mitja entrevista més a la tele i he parat l'orella als pocs segons de cada cançó que l'iTunes fa dies que ens regala. No hi ha fanatisme, però sí un carinyo especial.

Demà farem 60 km per escoltar 10 milles per veure una bona armadura. I no n'escriuré cap post, cap crítica, perquè jo de música no hi entenc una merda. Però anirem regalant somriures a tots els qui passin, com feia l'epitafi del Captatio Benevolentiae. I sumarem repertori a una llista de reproducció que últimament m'acompanya a la dutxa, i tornarem a cantar lletres incantables de tan surrealistes, i potser hi haurà alguna cançoneta digna de l'Ai, Dolors, que em desperta cada matí des de fa un meset.

Bentornats, Manel! :)

Ànims amunt!

No hi ha millor cançó per tornar a estar a dalt de tot. Obligatòria en dies d'examen, de nervis en ocasions importants, o en dies com avui, d'aquests absurds, perquè el cervell no para de donar voltes i, a sobre, el temps gris i plujós no acompanya...

HOY HA CALZADO TACONES PARA HACER SONAR SUS PASOS, 

¡HOY SABE QUE SU VIDA NUNCA MÁS SERÁ UN FRACASO!

(i com m'encanta anar fent cloc-cloc amb els talons!)

Crisi existencial o una pregunta a la gent adulta i assenyada

D'on véns? On vas? Qui ets i qui seràs?

aquesta nit m'ho he preguntat..

De la mateixa manera que la cançó diu "No em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por", a mi tampoc no me'n fa cap, de vergonya, i sí, tinc por. Tinc por de moltes coses. Per començar em fot por no saber on vaig, ni d'on vinc, ni on vull anar, ni amb qui, ni totes aquestes hòsties del sentit de la vida que es diuen. D'acord, a vint-i-dos anys què vols saber. Però cony, igual passa als trenta, i als quaranta, i et trobes amb cinquanta anys amb una vida de merda d'anar provant aquí i allà i anar-la cagant i anar tornant a l'encreuament de camins una vegada i una altra, per tot seguit tornar-te a equivocar. 

Com se sap, que ens volem quedar en aquell racó de món? Que volem que aquella vida sigui la nostra, que ja ens va bé malgastar l'única experiència vital que tenim, els únics anys que se'ns permeten viure al món, en aquella realitat? I és que ens anem fent grans i no hi haurà uns altres vint, ni uns altres trenta, ni res.. avancem i tot el que hem fet és el que ens hem quedat. I no serveix de res aquella merdosa sensació de "i si...?" o "per què no vaig fer...?" o "joder, podria haver aprofitat més..." Com sabem que estem a la carretera que toca i que als vuitanta no plorarem per totes les oportunitats que es van quedar a mitges?

Esclar que també podríem esperar que algú inventi una màquina de tornar al passat i ja no cal preocupar-se per res... 

Pets, pets i més pets

I no és que tingui mal de panxa. Parlo del que hi ha ara mateix, i des de les dotze del matí, a la llista de reproducció de l'Spotify. Després d'un temps de semi-desconnexió, d'un estiu de vici als Amics de les Arts i, últimament amb totes les històries del nou disc, a Manel, he tingut ganes de tornar als orígens, de rescatar tot el que duc dins l'ànima, de tornar a saber per què la meva habitació té l'aspecte d'aquesta foto d'aquí al costat i per què fa tretze anys que canto les mateixes lletres..


I quan mires enrere i veus que tens vint-i-dos anys i t'acompanyen des d'abans de fer-ne deu, veus que hi ha una màgia intensa i inevitable, un carinyo impressionant que et transforma en criatura cada vegada que enganxes una primera fila i t'enfiles a la barana i cantes allò de "serà que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi més" i hi afegeixes, de collita pròpia, un "ho sento, mama!"..


N'he parlat mil vegades, els he dedicat mil fotologs, mil reflexions, he baixat a Barcelona amb el discman cada vegada que sortia disc nou, m'he quedat afònica mil cops, hem esperat concerts durant hores, m'ha costat la tira convèncer els papis perquè m'hi duguessin, he cantat en veu alta pel carrer, he cridat a casa com una boja amb el volum al màxim, he plorat quan tocava plorar i he deixat de fer-ho quan sonava una cançó alegre, gràcies a ells tinc el meu nom en un llibre publicat, i he après coses, m'he fet fotos i m'han firmat els braços, però ha arribat un punt que tenir fotos o autògrafs ja no és necessari, i et trobes el Lluís fent una cervesa a la platja de Tarragona i no et cal dir-li res, perquè tot es redueix al somriure, a les paraules que fa gairebé quinze anys que cantem plegats..

No sabeu quina ràbia em va fer no ser al Palau aquest novembre.. tenia el cervell girat.. però però.. ho compensarem amb un 14 de maig a Cardedeu! (qui sap si conduint jo, ja! :P) I a l'estiu, a l'estiu... desfase total!

Gràcies per aquests moments de bogeria màxima i per fer-nos saber que LA VIDA ÉS BONICA :)

Llengües, traduccions i gent obstinada

Hi ha un grup de gent que pensa que cada llengua té una paraula equivalent en les altres llengües. Que la traducció es pot fer paraula per paraula. Que això és això, i no allò perquè allò és allò altre. Odio aquest grup de gent. N'hi havia a la carrera, i sincerament, no sé com s'han pogut treure Traducció, amb aquest pensament.

QUE QUEDI CLAR QUE CADA LLENGUA ÉS DIFERENT, SISPLAU. Que no podem buscar equivalents d'aquesta manera, que el que en castellà és una paraula en català potser és amb dues, i en anglès amb cinc. Que les estructures internes de cada llengua són diferents, que tenim mil maneres diferents d'acabar dient la mateixa idea, que podem donar-hi mil voltes, girar-ho, tornar-ho a girar, canviar de punt de vista, però que, al cap i a la fi, traduim i diem el mateix.

Deixeu-me posar un exemple. Dijous passat, un usuari de Twitter que es fa dir @Catala_correcte i que es dedica a corregir els barbarismes més estesos (ei! molt útil bastant sovint, eh! no vull dir aquí que siguin una merda!) deia que no podem dir quejica, que hem de dir gemegós o gemegaire. Algú va proposar rondinaire o ploramiques, però ells van contestar que no, que rondinaire és gruñón i ploramiques és llorica. I aquí hi ha dos errors garrafals. Un, el donar solucions obsoletes per buscar una paraula única quan el Diccionari del català col·loquial de Flaixbac diu "que sempre té la queixa al pap, que no para de queixar-se, que es queixa per queixar-se (o per tot, o per no res), que no li sembla mai res bé" i (SORPRESA!) "ploramiques". Per què no parafrasegem? Tenim solucions molt més normals en català, altres maneres de dir-ho, senyors. Buscar la paraula única és inútil, cada llengua té la seva estructura! Diem el mateix, però de diferent manera, és la gràcia de parlar diferents idiomes i de pertànyer a diferents cultures! I el segon error és la vertadera queixa d'aquest post. Aquest "això no pot ser allò, perquè ja ho és allò altre". Senyors, que seguint aquestes pautes podem dir que vas no és vaso perquè ja ho és got. Quin coi de manera de pensar és això?! No existeixen els sinònims o què? Els diferents contextos? Aquella tonteria que corre que diu que els esquimals saben dir neu de mil maneres potser no és certa del tot, però la idea que hi ha al darrere sí que ho és! Cada llengua té la seva estructura, té la seva manera de fer, els seus conceptes! Ho tenim clar? Sí? És que si no no anem enlloc, eh! El que el català diu amb un adverbi, l'anglès ho diu amb verbs, per posar-ne un exemple ràpid.. i així, mil més! D'acord?

Així que... MORT A LES TRADUCCIONS PER COMPARACIÓ! MORT I QUE CREMIN A L'INFERN!

Estrès matinal - o el misteri d'un mitjó sense parella

Un tio important va dir que els petits canvis són poderosos. Jo li dono la raó, i afegeixo també que una acció petitíssima ens pot salvar de mil i una emprenyades. Parlo del que em passa des de fa temps amb el calaix dels mitjons del meu armari, i dels quatre o cinc dies de glòria que vaig tenir la setmana passada, gràcies a la meva cosina Aina (la que em va fer la sessió de fotos de la foto del perfil d'aquí, del Facebook i del Twitter, per cert, gràcies, preciosa!).

A casa tenim la rentadora al pis de dalt. I entre el viatge del cubo de la roba bruta (deixeu-me dir cubo, sisplau, és com n'hi dic cada dia, dir-n'hi bidó se'm fa estrany, encara que s'hi assembli més), l'escala, la rentadora, l'assecadora i la corresponent tornada fins la cadira i fins al calaix quan em disposo a guardar la roba, passa alguna cosa amb els mitjons. Calces, samarretes, pantalons i jerseis, no. Només hi ha màgia amb els mitjons. Els compres de dos en dos, i al cap de res, de menys d'una setmana, n'acabes tenint un, o tres, però mai fan parelles. Baixes el pilot de roba, el deixes sobre el llit, i quan et disposes a buscar-los per ordenar-los... cagada. És pitjor que el memory! O que el Tetris! O que les set diferències de la Vanguardia! Mira, els de ratlles de coloraines encara se salven... Però mitjons negres? Els mitjons negres no tenen solució.

Vas guardant-ho tot, i acabes amb una muntanya de mitjons negres. Tots diferents un de l'altre. Fins que els poses de costat i dius a veure... aquests punys s'assemblen. Bien! Aquest... aquest a veure... vale, també. Però sempre n'hi ha algun que es queda suelto! Perquè el millor és quan descobreixes que tota la família porta mitjons negres. Mitjons negres de totes amplades i mides. Divertit, eh? Estic segura que hi ha mitjons meus al calaix de me mare, de mun germà i fins i tot, de mun pare, perquè jo en tinc de seus..

En fiiiin! Que només ens queda passar dels mitjons negres i comprar-ne de coloraines, o passar de combinar mitjons perquè igualment no es veuran sota les botes o, si no, passar d'ordenar-los tu i esperar que vingui la teva cosina a agrupar-los de dos en dos (a sobre així, un a dins de l'altre, com feia la mama quan eres petita), i començar cada dia de la setmana recordant-te d'ella amb un somriure i un gràcies immensos.

Però la vida és dura, que l'Aina fa dies que no ve i em toca posar-me a jugar a les diferències..