Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.
M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.
Me'n vaig a buscar-ho.
Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.
Nena, hi ha dos tipus de persones: els que esperen i els que actuen ... no pots culpar a ningú per ser d'un tipus de persona diferent del que siguis tu. Tot i que tens raó que la vida s'ha de viure, tothom la viu al seu ritme i això s'ha de respectar.
ResponEliminaAle, petons
Bonica!
ResponEliminaM'alegra sortir per aquí i que ahir t'ajudés. Espero que avui hagi anat bé. I si, s'ha de tirar endavant, atrevir-se a fer el que creus que serà millor per tu :)
Un petonet
El meu comentari arriba tard, però ànims, val més demanar perdó que demanar permís! :-)
ResponElimina