Una volta completa al sol amb un número senar de capçalera, i ja sabeu què vol dir. Torna a ser una mongolada de superstició, però des del fons del cor sempre he estat del dos, del quatre i dels seus múltiples. No sé si té a veure amb la soledat i la necessitat d'acoblament. Potser és una predilecció aleatòria més, com la d'estimar molt més els colors càlids que els freds.
El cas és que el 7 només m'ha portat merda. Ha estat un any de MERDA majúscul, sí. Ho he dit per activa i per passiva, ja ho sap tothom, ja es pot dir. Vam començar amb motivació i tornar a aprendre coses maques amb el màster ha estat de les poques coses que queden al costat bo de la balança. El màster, un estiu amb moments màgics en bona companyia que ja no hi és però que deixa records que dibuixen somriures, i la meravellosa companyia d'un Clio groc d'excursió i de concert cap aquí i cap allà.
Però el problema és que les desgràcies de l'altre costat pesen una burrada i mitja. O dues o tres o quatre. La mort, l'única cosa que no té solució, tenia ganes de fotre'm una bufetada que em recordés el títol d'aquest blog. I no me n'ha fotut una, sinó tres. Dues que tocaven, però que carden mal igual, i una que val com una pallissa sencera. I així he passat els dies, feta caldo i sense entendre res. En algun moment tenia l'esperança d'acabar-ho entenent algun dia. Pero un amic em va dir que no s'entén mai, que només s'aprèn a conviure-hi. Mnyè. Vull que me'ls tornin. Que me la tornin. Collons de déu.
Avui me n'he anat a veure l'última posta de sol dels meus vint-i-set anys al mar. M'he concentrat a fer una bola de tota la ràbia i la merda que duc dins, i l'hi he llançada, per començar el vuit amb el somriure i les il·lusions intactes. Un vuit són dos quatres, i quatre dosos. Si la màgia dels números funciona, aquest l'ha de tenir tota.
De moment sembla que l'octubre fa gala de la seva essència de mes preferit i comença bonic, amb una feina que em fa estar vuit hores ocupada, distreta i contenta, i amb una alegria superficial però que serveix igual provocada per un pot de maquillatge i un de coloret. I amb un viatge amb cotxe perquè sí, amb el sol de cara i Cadena Dial al volum màxim mentre canto Cuídate de La Oreja a ple pulmó. La felicitat ha de ser alguna cosa semblant a això.
Des d'aquí, i per acabar, amic vuit, et demano cinc cosetes: Barcelona, conservar la feina, menys quilos, més abraçades i més polvos. Els somriures hi van implícits.
Tampoc demano tant, oi?
Benvingut, vint-i-vuit, benvingut a la meva vida! :)
