El primer any era una crida a la il·lusió d'estar començant una cosa nova, el segon la fermesa i l'alegria d'estar-ho fent tot bé, l'any passat ja sense ganes de gaire res després d'un any de poca feina i encara menys activitat.
La feina segueix estancada, els moments de crisi existencial són molts, però ara mateix no sóc gris sinó completament taronja, completament brillant, perquè d'aquí a una hora vénen dues nenes maques a sopar, demà ve la mama a dinar, després vénen set preciositats traductores a berenar i a liar-ne una de grossa a la Pistuparty i ho rematarem amb bogeria i els nens macos igualadins sopant al VIP del Munich.
Deixarem enrere els vint-i-cinc havent marxat de casa una mica (o molt, o molt moltíssim) pel morro, sent neo-igualadina o igualadina consagrada per la faceta de tertuliana a la ràdio, amb els mateixos quilos que sobraven l'any passat o més (no hi ha manera, tu!), havent descobert que puc cuinar coses rostides i que em surten requetebé i també que es pot cuinar al rentaplats (dec un post, I know (de fet, en dec molts, sóc un desastre, tanto tweet)). Entrem als vint-i-sis cuidant els petits detalls més que mai, si és que és possible. Amb la mateixa por (pànic, potser) del pas del temps i de fer-me gran, o amb la sensació que la terra gira més ràpid a fora que a dins, que duc un botó de pausa que algú s'ha deixat activat. Entrem als vint-i-sis sense ell, però amb més pinya i més abraçades (vital, sabent-me fan del contacte humà). I amb ell, l'altre, l'un, enfeinat o adormit o matant-se a exercici, sense parar mai per casa, però l'estimem igual. Hauríem d'entrar als vint-i-sis amb un vestit cosit meu fet de texans perquè resulta que aprenem a cosir però de moment només està embastat. La màquina que li van comprar a la mama quan tenia 18 anys i que ara és meva ens espera a la meva habitació de tot. De tot vol dir de costura i de scrap, que és un altre vici car que també s'ha ficat a la meva vida als vint-i-cinc.
Vint-i-cinc. Vint-i-cinc. 25. Jolín, és que vint-i-cinc ja em semblen molts. Vint-i-sis és com que no pugui ser. Vint-i-sis és més a prop dels trenta, tu! I trenta ja és com per tenir clara la teva vida i jo encara no sé ni què vull ser de gran!
De moment, aquests nervis, aquesta sensació calenta, dolça i picant que tinc dins, em diuen que sé que vull que sigui després, que vull molt que sigui demà i que vull moltíssim que sigui demà a la tarda i veure les meves nenes de l'ànima fer el capullo i el vespre perquè els senyorets igualadins facin tonteries mentre sopen pizzes (cocorococ!) i beuen Volls.
Per molts anys, SúperPistu.
Per molts i molts anys.
