Passen els dies, passen els mesos, passen els anys. I passen coses. I fa cinc anys estaves guapo i et feies selfies a les Canàries i ara no hi ets, perquè passen coses.
Fa dos anyets que passen coses dolentes i resulta que és el que hagut d'enganxar jo. Em diuen que aquest últim no compta, o que no compten tots dos, però se'm fa estrany perquè llavors jo no compto. Ja em diràs perquè he d'enganxar misèries, amb lo feliciana que sóc. Potser qui mou els fils juga a això mateix, a ajuntar pols oposats perquè puguem viure tots tranquils en un punt mig.
Aquesta última setmana tampoc hauria de comptar. Tres ànimes volcades damunt d'un llit d'hospital veient com una altra encara s'atreveix a fer fora el monstre del seu cos. Com encara s'hi encara, amb dos collons i més ronyons. Un cos massa cansat d'experiències, o massa cansat d'hospitals i de metges, i de no poder estar a casa tranquil gaudint d'una família de pocs integrants però de muntanyes d'amor en silenci.
Però va comptar. Va comptar, i ara no hi ets, i tots els drames que van petar l'església reflecteixen més de cinquanta anys de coses bones. Que ja em perdonaràs per haver aguantat el tipus. Però ja saps que sóc la pallassa número u, i aquesta setmana tocava ser el contrapunt, la rialla, les mil i una burrades per arrencar aquell aire que surt pel nas o el somriure. Imaginar la hipòtesi absurda d'un mòbil que sona dins la caixa en un enterro, aferrar-me a la il·lusió de veure la planta de maternitat de l'hospital, imaginar qualsevol tonteria que pogués distreure ta mare, la teva dona i el teu fill del món dels pensaments que no tornen.
Perquè mai tornen. I ara no hi haurà ningú de cap de taula (confessaré que vaig estar a punt de posar-m'hi el primer dia), ni el mimat de la vedella amb suc quan tothom mengi gambes, ni el vi que no és vi ni l'ampolla d'aigua amb lleixiu. No hi ets, i no hi serà la por ni els viatges amb ambulància, però tampoc hi haurà qui em faci riure amb fotos de quan l'home que avui m'estima era una "niña muy mona" o feia una pinta més aviat ridícula. Ni qui em renyi quan ordeni els canals de la tele de manera lògica i raonable (que ho penso fer la setmana que ve, ja aviso). Ni hi serà el somriure automàtic en entrar per la porta malgrat la burrada de merda que et passava per dins.
Estigues tranquil, però, que ja no n'hi ha, de merda. I estigues tranquil també, perquè penso cuidar-me dels que es queden amb més amor que el que desprenen els Óssos Amorosos i els gatets que mira la teva senyora al YouTube junts.
Em saben greu un munt de coses, ara.
No ho vau fer tan malament, senyor. Ni tu, ni ella.
Només espero fer-ho igual de bé jo.
Estigues tranquil, que al teu fill li passaran coses pistufòliques un bon temps.
I riurem plegats, allà dalt i aquí baix.
Passi-ho bé, senyor.
Passi-ho bé, i moltes gràcies.
