Em cago en el canvi d'hora

Ei, sí, és la frase estrella des de fa dos dies i comencen a ratllar els tweets que hi fan referència i els comentaris tontos que acaben sent com parlar del temps en un ascensor o fer allò tan cutre de "ei, què tal, com vas, bé, i tu, bé, anar fent, ja ens veurem, ciao". Però tinc ganes de cagar-m'hi bé, perquè és el segon dia i n'estem fins la polla, i ens queda tot un hivern per davant.

Queda tot un hivern però que sembla que quedi res, perquè sortint del túnel del Clot amb el tren de tornada semblava que fos desembre i quedessin quatre dies per Nadal, i encara no ens hem fotut els panallets ni els bolets i ja tenia ganes de menjar torrons de yema i de praliné i de veure llums de colors per tot arreu i somriure com una gilipolles. Total sensació de Nadal, de sortir de casa mitja horeta i tornar aviat perquè el carrer és tan fosc..

I diuen oh, calla, que al matí és més claret i més maco. I UNA POLLA. La primera sensació del matí (a part de la rasca -que de fet, no he notat gaire en un primer moment-) era la de "oh merda, faig tard", perquè, esclar, era massa clar (haha) per no ser encara dos quarts de vuit del matí.

I et passes el matí treballant, arriba el migdia, i arriba aquell sol que entra per la finestra de l'oficina, aquell solarro de mitja tarda que vol dir que d'aquí res podrem anar cap a casa, doncs NO! Perquè només eren les tres!! Dues hores i mitja de patiment perquè després resulta que el sol anava marxant fins que ha marxat del tot, ens hem quedat en aquell gris estúpid que mai et sap dir si has d'abaixar la persiana o no i hem hagut d'encendre els llums..

I per si això fos poc, tornem al trauma d'entrar a Sants de clar i sortir del Clot a les 11 de la nit :___


No m'agrada l'horari d'hivern, senyors. No m'agrada gens. Que el Nadal arribi de pressa, que és l'única alegria de l'època.. Sort que al súper ja hi ha bombons, torrons i cosetes, i ho podem anar passant millor.. (i engreixant-nos com foques.. FUCK)

23 d'octubre: #pistwentyfour -3 hores

Fa exactament un any vaig escriure això, en una situació idèntica però en un ordinador diferent, amb un desconegut que ara potser conec massa, amo d'un pis totalment desconegut que ara és com casa meva i en una Igualada totalment desconeguda que ara em miro amb més carinyo.

I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.

Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.

Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)

Any de portuguès i nenes mones a classe.

Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.

Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)

Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)

Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.

Any de més cors encara, si és que era possible.

I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.

Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.


Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)

Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.

(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)

De juliol a octubre (y tiro porque me toca)

Tres mesos i mig i aquí ningú diu res. El blog d'una persona que parla fins i tot amb la roba quan va a comprar sola, en silenci durant més d'un trimestre. Però què és això, senyors, què és això? El bloc que hi ha a les meves dades personals al currículum en blanc, saps, un 10 quant a constància i dedicació. Hi podria posar el fotolog (ai, calla, que també és mort) o el twitter, però més val que no, que no m'agafarien mai. I de fet, pel currículum potser no ens hem de preocupar, que ja estem encaminats en una altra aventura laboral. A Cornellà i tocant Google. Distret, si més no. Distret, nou i prou guai.

En fi, tinc molt per dir i poc a callar, poques coses importants i una quantitat immensa de xorrades per treure, així que em sembla que ens proposarem tornar aquest bonic lloc web a la vida. Encara que sigui per xuminades vàries que no caben en un sol tweet, per evitar els malentesos i que els graciosos de torn em saltin al coll cada vegada que no m'acabo d'explicar.

Intentarem recuperar el fotolog.com/pistu, igualment, perquè hi ha massa història, massa màgia, massa tot i fa moltíssima peneta veure com va quedant..

Vinga, va, que comenci la festa! (o que torni l'esperit dels dijous universitaris!)