Tabula rasa. Borrón y cuenta nueva. Passem full.

Qualsevol expressió que indiqui quedar-se en blanc i esperar omplir la vida de noves sensacions, deixar-ho tot enrere i aparcar el que havíem fet sempre i començar amb il·lusió una nova manera d'entendre el món i d'actuar, amagar les pors i pujar a l'avió que ens enlairarà cap a un futur que potser no queda tan lluny. Qualsevol expressió d'aquestes aniria bé per fer de títol a aquestes lletres. Per resumir totes aquestes coses que em passen per dins últimament.

Fa dos junys vaig acabar la universitat i vaig caure en un pou d'incertesa profunda. L'any passat, vaig intentar fer camí cap al doblatge, fent-ne un petit tast. No va acabar de resultar i, a més, hi va haver massa hores lliures llançades, regalades a Internet o perdudes en el subconscient. Aquest estiu hem intentat buscar feina, però la realitat seguia sent del sofà al llit i voltant una mica però sense fer gaire res de bo.

Però ja n'hi ha prou. És hora d'agafar la vida, d'agafar el volant (el tema del cotxe el tinc aparcadet, també convindria parlar-ne i tractar-lo algun dia), agafar el volant i portar la nau cap allà on volem. O, si més no, agafar una carretera que ens agradi, per poder admirar un paisatge agradable mentre intentem arribar a bon port.

Ara toca arrencar amb il·lusió. Amb la il·lusió d'esborrar-ho tot i començar nous projectes. En tema idiomes, dimarts començo portuguès. I després del fail d'alemany a l'Institut Alemany, buscarem alguna acadèmia a veure si algun intensiu s'adapta als meus horaris. Dues llengües noves per carregar les piles, dos nous reptes que em recorden que sóc vàlida i que, si vull, ho puc fer tot. Que tinc cervell, que sempre he sigut boníssima en tot. Que OLÉ YO. Collons.

Oléyo. Oléyo. Que demà començo a treballar. Jo. Jo. Jo, Pistu, jo, Anna, jo, a treballar. Jo que sempre em pensava que no treballaria mai, que no hi hauria mai res i que acabaria tirada en algun racó del carrer. Aquest petit però potent cervell per fi es troba immers en el mercat laboral. I tinc por, evidentment, com sempre se'n té quan hi ha alguna cosa nova, però estic segura que en sé. Com deia abans, que sí, que jo puc, que he pogut sempre amb tot, cony. De moment comencem suau, però el cap de setmana que ve l'anglès haurà de ser potent. Suposa un problema? Cap ni un. M'he passat anys de la meva vida parlant anglès. Amb el francès tampoc hauria de passar res, però el tenim una mica atrofiat, així que us demanaria una mica de pregàries a Déu nostre senyor, o una mica de bronques a mi mateixa perquè m'hi posi quan toca.

En fi, que segur que en traurem alguna cosa bona, dels nous fronts que s'obren.
Si volem, si ens hi posem, som imparables, no? :)


Deixeu-me il·lustrar-ho amb unes quantes notes.. Seguirem somiant..

Menamorao: la realitat

L'altre dia vaig desvirtualitzar la primera entrada de l'etiqueta #menamorao d'aquest blog. És molt molt gros? :D

Coses que passen quan marxes de barraques a quarts d'una de la matinada

Aquest cap de setmana és festa major al poble. Ahir vaig tornar a casa a quarts de tres, i ja em vaig trobar gent que em renyava per plegar tan aviat. Avui, que són les 00:37 i ja duc el pijama posat i tot, em veig obligada a escriure quatre ratlles per demostrar que la meva visió dels barracons de gots de plàstic al voltant d'un escenari tampoc és gaire equivocada i que no passa res si fem cas al cos i anem a dormir aviat. Aquí sota, els pros i els contres. El que ens perdem i el que ens estalviem. Cadascú que jutgi si la cosa compensa.

Coses que ens perdem:

1. Veure sortir el sol.
2. Alguna cançó molona per desfassar.
3. Trobar-nos amb algun ex-amic que feia temps que no vèiem i abraçar-lo.
4. Els piropos que ens deixa anar tota la gent que veiem en plan "ai que guapa que estàs".
5. La sensació de rebel·lia que provoca el fet d'anar a dormir tard i tenir son l'endemà.
6. La mateixa sensació de rebel·lia que fa el fet de tenir ressaca.
7. El gust de l'aigua de valència/el 43/loquesea.
8. L'hamburguesa amb formatge o les patates fregides de les tres del matí.
9. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà.
10. Alguna foto maca.

Coses que ens estalviem:

1. Son (i el perdre'ns un dia sencer perquè l'endemà no ens aguantem blablá).
2. Cansament.
3. Haver de tenir la resistència d'un corredor de maratons aguantant la bufeta durant la immensa cua que hi ha per anar al vàter.
4. Veure ex-companys de classe davant de qui ens hem de fer els longuis/que ens giren la cara perquè sí.
5. Els comentaris en veu baixa que, sent un poble, duraran mesos, comentant que gorda/lletja que t'has fet.
6. Del mateix estil, aguantar les cares de certa gent.
7. Que algun graciós ens tiri un cubata/ens vomiti a sobre.
8. Trobar-nos gent borratxa que vingui a tocar els ous.
9. Un mal de peus monumental.
10. La borratxera (l'any passat aquest punt hauria anat a coses que ens perdem, en sóc conscient. Deu ser que ens fem grans).
11. Els euros dels cubates.
12. Acabar tirats en algun carrer i ser tan gilipolles de voler-nos-hi quedar a dormir i tot.
13. La quantitat de burrades que fem quan anem borratxos.
14. La sensació de tenir ressaca en si mateixa.
15. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà (a qui no ens acostaríem si no haguéssim begut alcohol, normalment).
16. L'avorriment d'aguantar per aguantar, i anar mirant el rellotge i veure que encara és aviat.
17. Diverses fotos desastroses.

Per posar uns quants exemples ràpids fruit d'una pluja d'idees que m'acompanyava mentre venia cap a casa. No ho sé. Com a mínim avui, a mi, no em compensa. I no tinc cap problema a dir-ho, eh? Que no són la una i sóc aquí. Que la gent estarà liant-la fins passades les cinc. I què. Jo no en tinc cap ganes.