Gairebé un mes després, aquí estem.
Avui és deu de desembre de dos mil deu (data de díficil pronúncia, si tenim en compte el que ens va dir el Jordi Mir) i fa dos dies que vaig amb la sang a bord d'un fórmula 1. Nervis, nervis i més nervis. Em poso al llit a mitjanit, com una bona nena, i no paro de donar voltes fins que acabo treient el meu bastant nou Samsung Galaxy S (li dec una entrada al meu Iphone, per cert) per jugar una mica abans d'adormir-me, gairebé sempre al voltant de les tres. Tres hores d'un flux de pensaments continus que em corren pel cervell a la velocitat de la llum. I això per què? Per nou lletres i un accent. La graduació.
Demà anem a la Pompeu de Ciutadella a fer una mica el paripé, a retrobar-nos després de mig any, a beure una copa de cava (això qui li agradi), a fer-nos mil fotos i a entregar-nos l'últim somriure i l'últim adéu (a alguns, d'una època i a d'altres, per sempre). Anem, també, a lluir vestit, o traje, o texans i samarreta, o corbata, o taconazos, o faldilla o... I aquí tenim la bomba atòmica. Què ens hem de posar, senyores i senyors? Si ja vam tenir el dilema pel gran sopar de gala final, ara el tornem a tenir, perquè no tot s'hi val, que ens ho han fotut a les onze del matí. Elegant, però informal. Formal, però sense passar-se de seriositat. I vinga a remoure armaris, a mirar botigues, a emprovar-se coses i a passar fotos a altres traductores en crisi vestuària. I benvingut estrès i benvingudes voltes al llit a les tantes. Fins i tot hi ha qui ho ha comentat a la ràdio (jo mateixa, aquest matí, però quedava més bé dit així (minut 8:10, et felicito, filla)). Però, per sort ara, a poques hores de l'acte, tinc una americana i uns pantalons negres preciosos que pengen de la porta de l'armari. I demà ja veurem qui desentona, qui entona, i qui se'n va al casament de la princesa Letizia.
Però ara que és demà, que ho tens tan a sobre, tan a prop, t'adones que potser la roba no és la raó de tots els nervis. Per què, si ja tens modelet, segueixes anant a nou mil cinquanta-quatre per hora? Doncs perquè per més que ploressis l'últim dia de classe, i a l'últim examen, la clau que tanca la porta universitària, fabriana, és aquesta. Hi ha un raconet que et sacseja l'ànima per dir adéu, però un altre que et fot un rebombori màxim per haver assolit la fita (i no assolit l'arbre, com deien alguns). Diem adéu, fem clic i tanquem la maleta, però també ens l'enduem plena. Plena de records, d'històries i d'aventures traductològiques. Avui ho he vist escoltant Ella, de la Bebe (cançó per als grans moments de la vida, subidón, subidóóón, que soni a tota màquina!). Lo hemo lograo, nenes.
Som al final de tot. Això és la culminació d'un somni que va començar a primer de Primària. Hem superat totes les etapes, hem anat saltant els entrebancs, les pedres, els mals professors i els treballs inútils, els exàmens impossibles, els horaris Pompeu, tot. Demà mirarem al nostre voltant i veurem els companys de ruta. Pensarem en els que s'han quedat pel camí. I en els que no hi poden ser per simples tràmits. Ens veurem a dalt. Mirarem avall i recordarem la prova d'accés. Tornarem amunt. Somriurem. Se'ns entelaran els ulls. I farem clic. Perquè som al final d'un tot, però al principi d'un altre.
I la vida és dura, avui, perquè estic segura que, per més endavant que tirem, per més que ens poguem continuar veient, ho trobarem a faltar. El lloc, les històries, l'aire. I will miss UPF. Well, I miss it right now.
Us estimo, traductores meves!
